dijous, 14 de juliol de 2016

Crónica de la XIII Puigmalenca

"Falten dos minuts per les 7 del matí, i la Yolanda pregunta “desesperada” si hi ha algú més al punt de trobada. Al voltant seu hi ha un grup més nombrós de persones que semblen excursionistes, però que no tenen la pinta de ser tant intrèpids com per participar en la XIII Puigmalenca. 

Per sort el cap de poc, fan acte de presència en Cristian M., també conegut per ser el molt honorable president del club excursionista CIMA, organitzador de la sortida, i l’Enric. 

En Cristian, fa bona cara, tot i que diu que no ha dormit gaire perquè ha hagut d’empalmar ja que la nit anterior va tenir el sopar d’empresa. El que no quedar tant clar és el significat exacte d’empalmar ja que després comenta que s’ha quedat a dormir a casa d’una col·lega i la història es torna molt confusa... :)

 Mica en mica van arribant la resta d’integrants de la delegació de Barcelona, la Núria que ha embolicat la troca amb el tema dels cotxes :), el senyor Ballesteros, l’alpinista de més graduació de l’expedició amb el permís d’en Manu Molina, el cap de l’expedició que té com a objectiu fer el cim del Puigmal per tretzena vegada.

 Quan són un quart i mig de vuit del matí la secció de Barcelona enfila la carretera cap a Ribes de Freser, abans però fem una petita parada per recollir en Marc a Seva. Falta poc per les vuit, i la secció de Barcelona es troba amb la secció del Vallès, formada per en Juan, en Francisco, l’Alfonso i l’Encarna ja estan entaulats a un bar de Ribes de Freser per celebrar l’aniversari de l’Encarna. 

En Manu M., ens fa saber que encara no hi som tots, falta en Xavi que ve de Roses però per ser de l’Empordà no està tocat per la tramuntana i també l’Ekain, que no ve d’Euskalerria, si no del cap i casal de Catalunya, això sí ha preferit agafar el tren per poder estirar millor les cames durant el viatge. Al cap de poc ja hi som tots, bé tots, tots no perquè falta en Victor Predictor que encara no ha sortit. 

Com veieu tot i que no hi ha paritat, hi ha força noies a l’expedició. No sé si hi té alguna a cosa a veure o no, però el cas és que la FEDME subvenciona les despeses de les deixebles d’Eva, aquella noia que en cert dia es va decidir a menjar una poma. 

 El senyor Ballesteros i en Xavi, prefereixen arribar a Núria a peu, així que agafen els cotxes cap a Queralbs. La resta agafem el cremallera, però entre les reduïdes dimensions del vestíbul per comprar els bitllets i la varietat de bitllets que hi ha (l’Enric té un dos per un que el comparteix amb en Xavi, a la vegada en Xavi té el carnet jove, la Núria, per dir-se com la Verge del Santuari té un descompte molt interessant, i com cada any hi ha el tema de saber si el bitllet inclou també el telecabina de Núria fins a l’Alberg o no) fa que per uns moments el vestíbul sembli el camerino dels germans Marc. Per sort la paciència i el saber fer del president aconsegueix que tothom tingui el seu bitllet.

 Quan són gaire bé les 10.20, hora de sortida del cremallera, el presi se n’adona que tothom té la seva motxilla menys ell, així que cames ajudeu-me cap al vestíbul per recollir les seves pertinences, que amb tanta atabalamenta se les havia deixades. 

Passades les onze ja som al Santuari de Núria i amb les pertinences que no ens fan falta guardades a les taquilles, per un mòdic preu de dos euros :). En Manu, ens diu on volem fer les pràctiques, si tocant de la pista verda o muntanya amunt direcció al Nou Creus. La resposta és unànime, hem vingut a fer el Puigmal, una empresa que no està a l’abast de qualsevol, així que ens cal un bon entrenament. 

Les classes d’en Manu són molt útils, tant pels que no han fet mai cap curs de muntanya com pels que necessiten repassar algun concepte. El cap de l’expedició ens ensenya a com caminar amb els grampons, com s’ha de flanquejar, les diferents tècniques per pujar, com descendir. El gran moment, però, arribà amb la tècnica de saber aturar-se en cas de caiguda en totes les posicions: ja sigui bocaterrosa cap per amunt, panxa enlaire cap per amunt o panxa enlaire cap per avall. S’ha de dir que els que van fer el curs, els hi ha vingut bé fer una repassada de al tècnica :) 

Entre baixada i baixada amb el piolet arriben en Xavi i en David. Al cap de poc ja és hora de dinar i després de fer una merescuda becaina ens disposem a anar cap al Santuari. El descens ens guarda una sorpresa, hi ha un clot de neu mig tapat, la Núria està encaterinada amb les seves coses així que no va al tanto i el seu peu dret, es queda atrapat. No és res greu, un petit torçament, però tot i això hores més tard es confirma la notícia que serà la primera baixa de l’expedició. 

Després de recollir les nostres pertinences anem cap a l’alberg amb telecabina, que per això l’hem pagat, i ens hi instal·lem. Quan amb prou feines s’albiren els últims rajos de llum del dia, fa acte de presència ni més ni menys que en Víctor Predictor, l’últim dels expedicionaris, que com té costum comença cada puigmalenca recorrent el camí de Queralbs a Núria.

 L’endemà ens toca llevar-nos ben d’hora, en David diu que s’ha fet mal baixant de la llitera o no se sap com. El que no queda gens clar és si realment li fa mal o el que li fa mal de debò és perdre’s la final del mundial de clubs :). El cas, és que és la segona baixa. 

Cap a dos quarts de deu, la resta de l’expedició formada per 12 intrèpids excursionistes ja està a punt fer l’ascensió. En els primers compassos hi ha uns isards una mica més amunt que sembla que ens volen donar la benvinguda, més endavant en trobem uns altres, crec que tots són de la mateixa família :) A pesar de que la neu brilla per la seva absència, encara hi ha trossos on es manté. Gràcies a en Manu, fem gaire bé tota l’ascensió amb grampons i trepitjant neu. Al començament, sobretot és com un joc on es tracta d’anar posant els peus on veus que és de color blanc i evita el màxim possible els trams marrons. 

L’expedició avança millor de les previsions inicials, i és que els de la tretzena edició no només no volem ser uns malastrucs i quedar-nos a mig camí si no que, a més, volem assolir el cim amb una marca digna de les anteriors edicions. 

Quan passa poc de les dotze, ja som a prop de fer el cim, aquí però és pràcticament impossible trobar cap clapa de neu, així que no hi ha més remei que treure’s els grampons i ascendir per les roques. Al cap d’uns minuts, aconseguim l’objectiu. Hem fet el cim. Com no podia ser d’una altra manera, hem fet honor al nom del grup excursionista CIMA. 

Al cim, després de la sessió fotogràfica corresponent per immortalitzar el moment, tot s’ha de dir especialment prolífica pel què fa a la sessió Vallès y la Yolanda, ve una sorpresa... Com que 40 anys i escaig no es fan cada dia, en Juan i en Francisco ens obsequien amb un pastís d’aniversari per l’Encarna, el qual han traginat d’amagatotis durant tot l’ascens. Just quan ens cruspim les últimes engrunes del pastís, el molt honorable presi demana un voluntari perquè algú el gravi. Si ho sol·licita el presi no ens hi podem negar, així que en Marc ràpidament s’hi ofereix. 

 A continuació toca la baixada, i és que com deia Newton i la seva llei de gravetat, tot el que puja baixa toca desfer el camí. Com que el descens el fem sense grampons al començament el joc és al rebés que a l’inici de l’ascens, i ara el que es tracta és de trepitjar el terra i no la neu, sobretot, perquè a sota s’hi pot haver una placa de gel. 

 Si l’ascens va ser a un bon ritme, la baixada també, així que entre descensos pels pendents nevats i les ganes d’arribar al Santuari, fa que pels vols de les tres ja hi siguem tots. Ara sí que ja podem dir: Missió complerta!! 

Tots i que uns el volen ficar ben endins, el sobre dins la urna de les votacions, em refereixo, i per tant volen marxar d’hora, i uns altres no ho tenen tan clar, tots agafem el cremallera de les 15.50. 

Des del cremallera podem observar les boniques vistes que ens ofereix aquest tram de la vall de Núria. 

 En arribar a Queralbs, els primers en acomiadar-se són en Xavi i en Víctor que hi tenen el cotxe aparcat. A continuació és el torn de l’Ekain i l’Enric que surten esperitats del cremallera de l’estació de Ribes enllaç ja que el tren cap a Barcelona està parat a la via a punt d’arrencar, per sort la RENFE no es molt puntual i aquesta vegada no és una excepció. El que queda de l’expedició agafar el cotxe i torna xino xano cap a Barcelona i rodalia amb els bons records de la sortida del cap de setmana. 

Esperem que l’any que ve, si Déu ho vol i també amb el beneplàcit de la Verge de Núria es pugui celebrar la XIV edició de Puigmalenca amb tant d’èxit com la d’enguany." 


 By: Eric C.  soci de cima

Moltes gràcies per la crónica